Dins del que considerarem artivisme, podem trobar obres de protesta sobre pràcticament qualsevol temàtica, una de elles, la crisi ambiental, en aquest cas parlariem d’art ecologista. Cal diferenciar l’art ecològic de l’art ecologista. L’art ecològic té origen a la dècada dels 60 i té un caràcter experimental on la natura juga un paper essencial per la creació de l’obra artística i per tant engloba moviments com per exemple el “land art” o “l’art povera” on destaquen artistes com Andy Goldsworthy o Robert Smithson amb la seva coneguda obra “Spiral Jetty”, entre altres.
En canvi, l’art ecologista, és posterior i té una vocació social i política que fa que es relacioni directament amb l’activisme. Aquest art parteix de la teoria de l’Antropoce elaborada per Paul Crutzen, l’any 2000, la qual planteja que hem deixat enrere l’holocè i em entrat a l’antropoce, és a dir una nova era geològica marcada fortament per l’impacte de les activitats humanes sobre els ecosistemes terrestres. Per tant, aquest art té una clara intenció de denuncia i protesta centrant-se en concienciar a la gent a prendre mesures davant aquesta crisi climàtica que cada cop ens afecta de forma més visible.
En aquest article, parlarem de Joana Moll, una artista que reivindica les problemàtiques mencionades anteriorment a través de diferents medis, entre ells el medi digital, en qual ens centrarem a parlar al llarg de l’article.
Joana Moll És una artista i investigadora amb seu a Barcelona/Berlín. El seu treball explora de manera crítica la manera com les narracions tecnocapitalistes afecten l’alfabetització de les màquines, els humans i els ecosistemes. Els seus principals temes de recerca inclouen materialitat d’Internet, vigilància, perfils socials, interfícies i energia. Ha presentat el seu treball en institucions de renom, museus, universitats i festivals d’arreu del món com ara Biennal de Venècia, Art Basel, MAXXI, MMOMA, MACBA…
CO2GLE (2015)
Tot sovint, doncs, amb metàfores com el núvol oblidem que el món digital no és una cosa etèria, sinó que hi ha unes infraestructures físiques que permeten les nostres comunicacions i interaccions. Aquestes mateixes infraestructures, per poder funcionar 24/7, necessiten electricitat i, per tant, consumeixen recursos naturals. Per exemple, es calcula que l’any 2018, el consum global dels centres de dades va ser de 205 terawatts per hora. Això equival a un 2 % del consum elèctric mundial. Les conseqüències ambientals són una altra dimensió que sovint no tenim present i que queda difuminada quan pensem en les tecnologies de la comunicació digital.
La obra de Joana Moll “CO2GLE” elaborada l’any 2015 és una instal·lació en temps real basada en xarxa que mostra la quantitat de CO2 emesa en cada segon gràcies a les visites globals a Google.com. L’artista defensa que Google pesa 2 MB i processa unes 47.000 sol·licituds cada segon,per tant la pàgina emet 500 quilograms d’emissions de CO2 per segon. Això equivaldría a 300 tones de CO2 cada minut, més pes que dues balenes blaves ja adultes. Google va informar el 2009 que emetia 0,2 grams de CO2 per cerca, mentre que en canvi, els consultors ambientals diuen que aquesta xifra pot estar entre 1 i 10 g de CO2 per consulta, depenent del dispositiu que utilitzem i del temps que dediquem a la cerca. Amb un ús mitjà d’ordinador de 15 minuts per cerca, l’autor i expert en tecnologies energètiques de “Ten Technologies To Save the Planet”, Chris Goodall, estima l’emissió de carboni de la cerca de Google entre 7 i 10 g, molt més que els 0,2 g de Google per consulta.
DEFOOOOOREST (2016)
Pero mesurar el CO2 en grams i tones es bastant abstracte i per tant, costa fer que l’espectador empatitzi i tingui una visio realista sobre l’impacte medioambiental, es per aixo que en el projecte posterior a aquest Joana Moll es va fer aquesta pregunta “quants arbres es necessiten per compensar un segon de les cerques de Google?”, i davant aquesta questio va decidir crear una nova pagina web anomenada DEFOOOOOREST (2016) la qual ens mostra a temps real la quantitat d’arbres que calen per poder absorbir tot el CO2 generat per les visites globals a google a cada segon. L’artista diu aixi “Suposem que “tot està connectat”, però la realitat es que “tot no està connectat”, tal i com deia Graham Harman. Tot i que els humans esdevenen cada cop més màquines i depenen de les dades, la connexió entre els humans i els seus hàbitats naturals que donen vida, s’esvaeix ràpidament. Sembla que estiguem en un buit mecànic de la realitat que ens encega davant les complexitats del món. Per tant, cal traçar contínuament les connexions que hi ha entre les coses per tal d’adquirir una comprensió complexa d’aquest mon”.
A traves d’aquestes dues obres mencionades, l’artista ens adverteix sobre la contaminació que genera tota l’activitat global a internet, la qual cosa es un fet que molts cops no es té present. i convida a l’espectador a reflexionar sobre les consequencies que tenen les accions que tenim totalment normalitzades, com es l’ús de les noves tecnologies.