L’activisme artistic o l’artivisme és un tipus d’activisme que utilitza l’art com a medi d’expressió i de difusió, divulgant així uns clars missatges sociopolítics i de denuncia enfocats al canvi i a la transformació. El concepte activisme artístic va sorgir de la politització de l’avantguarda europea d’entreguerres. Es preferible al d’«art activista» perquè, en aquest segon, sembla que l’activisme és un adjectiu o un cognom de l’art mentre que, en aquest, és l’activisme el que prima permetent-nos alhora subratllar la dimensió artística de certes pràctiques de intervenció social.
Quan parlem «d’activisme artístic», cal considerar la síntesi pràctica d’una multiplicitat: no és un estil, ni un corrent, ni un moviment. L’artivisme es caracteritza per desenvolupar un llenguatge de llibertat i d’autonomia que es surt de les normes culturals preestablertes, d’allò estètic i de la tendència majoritària. Destaca per la confluencia entre pràctiques especialitzades (plàstica, literatura, teatre, música…) i no especialitzades (formes d’invenció i sabers populars, extra institucionals…)
L’activisme artístic tensiona la relació amb les institucions artístiques i les institucions culturals, que són dominants a cada moment. Ho fa de diferents maneres, però fonamentalment esquerda o trenca la diferenciació entre l’endins i el fora de la institució artística de manera que les decisions sobre on intervenir, des de quin lloc plantejar la interpel·lació social, etc., es prenen d’acord amb criteris que no depenen de la normativitat de la institució artística, i que es deriven, en canvi, dels objectius socials i polítics que cada pràctica es proposa.
Alan Kaprow, un artista als anys seixanta que és un dels creadors de Fluxus, un moviment artístic que té a veure una mica amb aquesta idea de barrejar l’art i la vida i de treure les pràctiques artístiques de l’espai pròpiament artístic per interactuar amb altres qüestions de la vida en totes les facetes, parla una mica de com l’art necessita deixar de ser art per ser art sent altres coses. Parla de la idea de “desaprenentatge” i de “desartista” i que potser la millor forma o una de les formes possibles de ser artista avui és sent un “desartista”, és a dir, deixant de treballar dins de les lògiques perquè l’art sempre ha estat molt vinculat a les formes i contraformes de poder.
Podríem ubicar els orígens de l’artivisme a les avantguardes artístiques del segle XX: dadaisme, futurisme i surrealisme. També la performance, el videoart o l’art conceptual son un element essencial pel sorgiment de l’artivisme degut a la “desmaterialització de l’objecte artístic” que aquests moviments plantegen.
Com bé hem mencionat l’art conceptual dels anys 50 es clau pel sorgiment de l’activisme artístic, aquest moviment es centraba en la idea que es volia expressar, sovint relacionada amb la frustració de l’artista davant la societat i els diversos temes polítics. Buscava confrontar i qüestionar la idea de produir obres d’art tradicionals de manera que el producte final no era tant important com el procés que es seguia.
A això se suma els moviments socials de finals del segle passat adjacents a l’antiglobalització que continuen desenvolupant-se al segle XXI a través de la generació de nous codis visuals i intervencionistes a l’espai públic. La majoria aquesta activació politicosocial ha desenvolupat la seva expressió artística a través del graffiti i art urbà, i tots dos entorns són la base fundacional de les múltiples formes que podem trobar avui dia dins del concepte global d’artivisme.