L’any 1987 va sorgir a Nova York l’organització “ACT UP”, en plena pandemia pel SIDA. A la dècada dels 80 s’espantava a la gent amb l’anomenada enfermetat “peste rosa”, la qual en aquell moment es creia que només els homosexuals podien patir. Aquesta creença va donar peu a l’església, l’estat, als medis de comunicació i a la societat conservadora per demonitzar les sexualitats dissidents i representar la enfermetat desde una dimensió privada, una tragedia personal resultant de decisions individuals sense abordar el paper de les condicions polítiques, socials i econòmiques que van formar part del desenvolupament de la crisis del sida, davant aquesta situació, l’art activista va optar per situar la lupa en nous llocs, buscant trencar aixi els tabues, la desinformació i la silenciació colectiva que es va produir entorn el VIH.
Així deia la historiadora de l’art, Andrea Galaxina:“la manera en la que se cuenta una enfermedad, en este caso el sida, influye poderosamente en cómo se aborda política, social y económicamente. Y los activistas del sida se dieron cuenta de esto muy pronto y empezaron a trabajar en enunciar, a través del arte y de otros canales, cuáles eran los problemas que planteaba la crisis del sida —que iban más allá de ser una cuestión exclusivamente sanitaria—, quiénes eran los culpables de haber llegado a esa situación y en proponer posibles soluciones”. Ella subratlla que la crisi de la sida, “com es van encarregar de denunciar incansablement els activistes”, va ser el producte d’una combinació de factors “entre els quals destaquen el capitalisme voraç, les polítiques ultraconservadores, el racisme, l’homofòbia i la despreocupació total per protegir els més febles”.
El 1986 el projecte artístic Silence = Death va crear una de les imatges més icòniques i representatives del moviment antisida. Un pòster senzill amb fons negre, al centre el triangle rosa amb què els nazis assenyalaven els presoners homosexuals als camps de concentració, però invertit, amb el vèrtex cap amunt, i el lema silence=death (silenci igual a mort) . El cartell es va enganxar al carrer i als establiments, i va acabar convertit en un emblema molt reconeixible.
Accions de Act Up
Un any després es va fundar a Nova York ACT UP, un col·lectiu polític d’acció directa que pretenia influir al govern, a les institucions sanitàries ia la indústria farmacèutica per informar, prevenir i trobar tractaments adequats davant de la sida. L’organització estava formada per moltes persones pertanyents al col·lectiu, de les quals moltes estaven contagiades pel sida, i per una gran quantitat de dones, sobretot lesbianes, que ja venien del moviment feminista i que per tant estaven molt més polititzades.
La dimensió artística va resultar fonamental a les accions d’ACT UP, a través de la teatralitat, la ironia i la denuncia va batallar per l’accés a la salut i estratègicament també va lluitar contra l’homofòbia, el sexisme, el racisme i les desigualtats de classe.Una de les accions més important que va dur a terme aquest grup va tenir lloc el 1989, on mes de 4.500 membres es van reunir a la catedral de San Patricio, a nova york, per denunciar la forta implicació de l’església en la politica d’estats units i els comentaris homofobics de part dels polítics. La manifestació es va basar en una performance, bastant propera al teatre guerriller: els activistes sostenien làpides falses mentres altres participants s’estiraven al terra de l’església o del carrer. Alguns membres anaven disfressats de pallassos, bisbes catòlics o monjes, i fins i tot un home personificava a la verge maria, mentres portava un cartell on es podia llegir “Aquesta maria creu en l’educació sexual segura”.
Silence = Death es va integrar al col·lectiu, que va desenvolupar nous grups dedicats a les accions creatives com Gran Fury, que el 1988 va dissenyar una altra imatge memorable: el cartell The Government has blood on its hands (El Govern té les mans tacades de sang). Gran Fury també es va encarregar de fer diversos treballs gràfics sobre una realitat àmpliament ignorada aleshores: l’impacte del VIH sobre les dones i com havien estat excloses dels processos mèdics, des del diagnòstic al tractament.
Act Up a Barcelona
L’1 de desembre de 1989, Joan Tallada recorria la plaça de Catalunya a Barcelona amb una guardiola en mà, intentant encoratjar els transeünts a contribuir amb la causa. Aquesta va ser la primera acció en què va participar amb ACT UP Barcelona, després d’haver estat involucrat amb el Front d’Alliberament Gai de Catalunya. L’impuls generat per ACT UP als Estats Units va inspirar la formació de grups similars al món anglosaxó, com Outrage!, Queer Nation o Lesbian Avengers. Aquests enfocaments d’activisme polític i artístic contra el VIH, que desafiaven convencions i cercaven solucions concretes, també es van propagar a Europa. Joan Tallada reflexiona sobre aquell temps: “No teníem metes precises, la idea era destacar la problemàtica del VIH com un assumpte polític, no merament de salut. Va ser una politització de la salut, reconeixent que els problemes de salut són també polítics, econòmics, culturals i socials. El VIH exemplificava això com cap altre problema en aquell moment”.
L’exigència de polítiques per a la prevenció i la discriminació de les persones afectades pel VIH va ser el focus de l’activitat d’ACT UP Barcelona. Van realitzar accions com dibuixar amb guix a la plaça de Sant Jaume, davant de les seus de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, siluetes de persones per honrar els morts per la sida. Van organitzar processons fúnebres portant taüts de cartró fins al lloc. A més, van dur a terme accions de “carrying” a la Presó Model, inspirats per l’artista Pepe Espaliú, on persones portaven als braços aquells amb VIH per mostrar solidaritat i suport comunitari. Tallada recorda: “Ho vam fer per ressaltar la falta de mesures preventives i de cura per a les persones amb VIH a les presons, va ser molt commovedor”. Una altra intervenció va tenir lloc a l’Hospital del Mar, on van denunciar el maltractament a un pacient amb demència i VIH que va ser lligat al llit. Van desplegar una pancarta des de l’última planta i, després d’ocupar el vestíbul, van aconseguir una reunió amb la directora de l’hospital i es van comprometre a canviar els protocols d’atenció a pacients amb VIH. L’hospital finalment va ser condemnat per males pràctiques en aquest cas.
